El dia comença amb una molt bona notícia: declaració conjunta d’alts càrrecs de les Nacions Unides a favor d’un tractat robust i efectiu. Però l’ambient general és de pesimisme. I de resignació. Si bé les discussions haurien d’acabar teòricament a les 6 de la tarda, és molt probable que a aquella hora encara no s’hagi arribat a un acord. Què passarà llavors? Els procediments de negociació permeten jugar amb aquesta norma, parar el rellotge just abans de les 6 i deixar-lo en suspens de forma indefinida.

De fet, així és com es va arribar el 2001 a l’acord que creava el Programa d’Acció de Nacions Unides per lluitar contra les transferències il.lícites d’armes petites i lleugres. Però és que hi ha precedents on el rellotge ha estat aturat fins a dos anys, com en el cas de l’Organització Mundial del Comerç. Per tant, la incertesa és màxima. Una altra opció que flota en l’ambient és la possibilitat de fer una votació en algun moment del dia d’avui, el que no deixa de ser curiós o, fins i tot, paradoxal.

Entre d’altres coses, perquè es tracta de votar sobre si les decisions al juliol s’hauran de prendre per consens o no. I és que les discussions han entrat en un terreny de llenguatge molt tècnic: 'by consensus' vs. 'on the basis of consensus'. La diferència és mínima, però alhora important. By consensus vindria a dir unanimitat. On the basis of consensus és una mica més ambigu, però en el fons es tracta igualment de consens i, per tant, molt difícil en el context de Nacions Unides.

L’arrel d’aquest debat s’ha de situar al 2009. En aquell moment es va aprovar la resolució al primer comitè de l’Assemblea General que iniciava formalment aquest procès. Per aconseguir el suport dels EUA, que havien defensat la necessitat del consens amb la fòrmula ‘by consensus’ es va arribar a la solució de compromís de ‘on the basis of consensus’, que estava molt lluny del que demanaven les ONGs, però que a dia d’avui sembla el millor al que es pot optar.

L'actor principal avui serà, doncs, un estat que s'ha mantingut en una discreta posició durant tota la setmana. En el fons són coherents: sempre han defensat “by consensus”. Però també és veritat que van adoptar la resolució de compromís de ‘on the basis of consensus’ i ara haurien de ser conseqüents amb ella. I és en aquest punt on es concentren bona part de les tensions a la recta final de les negociacions. Els EUA es volen assegurar la possibilitat de vetar al juliol un text q no els hi agradi.

D’altra banda, hi ha estats i les ONG, que proven d'evitar-ho. Rússia, Xina, Cuba, Israel i els països àrabs estan entre els estats més escèptics, propers a les posicions d'EUA. Mèxic, Noruega i els països més afectats per la violència armada són qui tenen posicions més properes a les ONG. La UE i sobre tot el Regne Unit haurien de jugar avui un rol de lideratge per desbloquejar les negociacions. Les ONG han fet palesa la seva preocupació en la seva nota de premsa enviada avui als mitjans.

A les Nacions Unides hi ha actes i reunions constantment. En el marc de les negociacions del tractat de comerç d’armes hem tingut l’oportunitat d’assistir a presentacions com la d’Oscar Arias o la de Susan Waltz, d’Amnistia Internacional. Tots dos van formar part del grup de premis nobel per la pau que en el 1997 demanà un codi de conducta internacional que evités les transferències irresponsables d’armament, començant així el procés que ens ha dut ara a Nova York.

Un altre acte particularment emotiu tenia com a element central la relació entre el tractat i les qüestions de gènere. Celebrat a la seu Bahai de Nacions Unides i organitzat per la xarxa de dones de IANSA i la de supervivents de la violència armada de Manipur, va ser una bona ocasió per fer paleses les conseqüències de l’ús i abús de les armes en les dones que viuen en països en conflicte, però també en les dones que pateixen la violència de gènere en llocs teòricament en pau.

Unes hores després i representant a la campanya Armes Sota Control, Jordi Armadans va parlar a la plenària, juntament amb la metgessa nigeriana Omolade Oladejo i el director de la campanya Jeff Abramson, per demanar responsabilitat als estats en el comerç d’armament. Com sol passar en aquestes ocasions, els discursos de les ONGs van ser precedits per la intervenció del delegat del lobby de les armes, que va demanar un tracte especial en el text per als museus i les armes de col.leccionista.

A més de les reunions plenàries, els representants de la societat civil també es troben bilateralment amb els estats. Així, vam tenir una reunió amb la delegació de França que, tot i que teòricament comparteix la visió de la Unió Europea, ens va deixar clar que per a ells la prioritat és que el tractat sigui signat pels cinc membres del Consell de Seguretat de Nacions Unides. Amb l’escepticisme conegut de Rússia i sobre tot de Xina, això podria significar tenir un text menys ambiciós. Veurem.

Pel que fa a les negociacions a la sala, els debats continuen sobre les normes de procediment i, un cop passat l’equador de la setmana, encara hi ha dubtes sobre el document que en sortirà. L’ambaixador Moritán ha presentat un informe sobre l’estat de la qüestió, mentre manté consultes informals amb els diplomàtics per tal de determinar la posició majoritària dels estats en cadascun dels temes i poder presentar divendres un text final que pugui ser acceptat per totes les delegacions.

Quant a la delegació espanyola, la seva intervenció a la plenària ha estat molt ben rebuda per les ONGs. Ha demanat que el tractat inclogui tot tipus d’armament convencional i també les municions, un rol protagonista per a la societat civil a les negociacions i una interpretació flexible del consens que no necessàriament impliqui el dret de veto per als estats. Esperem que segueixi exercint una influència positiva de cara a la recta final de les negociacions.

(This article has also been published in Catalan here)

Right now it is not very clear what the arms trade treaty will look like when it will be adopted in July 2012. Will it be a good text or a weak one? Yesterday we asked on ICIP’s Facebook profile how people think the process will end, giving them five options:

1. A solid and complete treaty, putting an end to the lack of arms control and signed by all countries. This option is clearly preferred among civil society, but also the most difficult to achieve.

2. A reasonably good treaty signed by the majority of the states involved. With the clear impossibility of achieving the first scenario, this ends up being the main objective and the one on which we build our hopes.

3. A fairly good treaty signed by only few states. The problem of such a scenario is that it will not entail full representation and therefore lead to a lack of legitimacy. This option is strategically divergent to alternative 4.

4. A treaty with concessions, facilitating the signature of sceptical states. This possibility is the opposite of option 3. If for instance the language is not imperative and mentions something like “human rights should be considered” the treaty may become somewhat of a paper tiger in practice.

5. Without agreement and thus without a treaty. Such an option will be rather odd and after all the efforts exerted by diplomats and activists over the past years this is unlikely to happen. Nonetheless, if the treaty will ultimately present the characteristics of scenarios 3 and 4, some might think that things would actually be better left unchanged.

In the end, even if we get to scenario 5, the whole process should be valued positively as the mere fact that such negotiations are taking place and that this matter is being discussed today is a success on its own, as it would have been unthinkable a few years ago.

Nevertheless, it should be noted that during these days the idea on everyone’s mind is that of achieving a decent treaty, which can be signed by a maximum number of states. In this regard, the result will strongly depend on how consensus is finally understood during the decision making. If there is no need for unanimity scenarios, 4 and 5 are less likely to occur, and this is precisely the point on which the interventions of yesterday were focused and which shaped the alliances on the subject matter. On the one hand, the majority of Latin-Americans, Europeans and Africans request that the issue of consensus should not be an obstacle to reaching agreements. On the other hand, sceptics like Russia and the Arab countries do not want Ambassador Moritán to make innovative interpretations of the classical notion of consensus. The Centro-American countries, through Trinidad and Tobago, have requested that where unanimity cannot be achieved votes should be made on the basis of a majority of 2/3. It is foreseen that during the following days states that have not said anything yet, like the United States, will have to pronounce their views and respond to proposals of countries like those of Centro-America. 

Today we finish this post with two names. The first one is Saint Valentine, used by the activists to promote related activities. The second is Oscar Arias, a Noble Peace Prize winner who for many years has been supporting the idea of a treaty that regulates the trading of arms, and who has raised expectations upon his arrival.

(This article has also been published in Catalan here)

A few weeks ago we discussed the significance of the preparatory work for the negotiations of the arms trade treaty. And that is exactly what we will dedicate ourselves to during the following days of this week: making decisions about all matters related to the rules that ought to shape the formal negotiations, which will take place in July 2012.

Firstly, the President who will moderate the sessions and lead the negotiating processes needs to be appointed. All seems to indicate that Moritán, the Argentinean Ambassador who coordinated the course of action in each of the preparatory committees and who is highly valued by states and NGOs, will be appointed. This is mainly because there is no other candidate who can achieve a greater consensus among the representative states.

Secondly, the agenda of the diplomatic conference will need to be agreed upon. In this context, this basically means the drafting of a list of events taking place during the conference. Rather than being a precise text indicating which meeting will take place at a giving day and hour, it will merely reflect the main features of the conference, such as the beginning and ending date, etc.

Thirdly, the moderators or chairs of the sessions, as well as the vice-chairs, will have to be appointed. These are relevant positions that can exert influence on the progress of the debates. Despite the lack of influence of civil society pressure at this respect, it is important to underline the need that the (vice) chairs are positioned on the side of favourable states and not on the side of the so called sceptics. The designation of the Secretariat, a more bureaucratic fraction of the United Nations, will be less problematic, however, as it will merely provide administrative support during the conference.

A key issue is the role of the text drafted by Ambassador Moritán, also known as the “chair paper”, within the negotiations. The majority of states want it to serve as the basis of the negotiations, but there are others who prefer to start from scratch. An intermediate possibility is that of having a neutral final report, which is purely descriptive, stating that “The preparatory commissions have met on such date and have discussed the following matters” and with the chair paper as an appendix to the report.

Another key issue relates to the rules of procedure. It has been proposed to  apply the standard operational norms of the United Nations, with the exception of article 33.3 of the rules of procedure, which states that the whole treaty will have to be approved by consensus. This was a concession to the North American delegation in 2009, in order to achieve their support for the General Assembly’s declaration that formally initiated the negotiating process. Some of the sceptic states might try to interpret this article in a way that consensus is necessary not only for the final text, but also for each of the specific points of the treaty, with the aim of delaying the process. It should be recalled in this regard that the Conference on Disarmament, despite the fact that it has been meeting in Geneva for 12 years now, is still facing disagreement amongst the participant states over issues like the adoption of the agenda, with a great loss of time and resources involved.

A third and final key issue is the participation of NGOs. Currently, the representatives of civil society have access to the plenary sessions, but not to the committees, with the risk that the treaty will in effect be negotiated behind closed doors.

Either way, these are issues that attract high levels of discussion. If during the first three days of the conference agreement is reached over the matters outlined above, the last two days will serve to finalize some substantive issues. Nevertheless, it is possible that the entire week will be dedicated to procedural matters and it therefore seems that the preparatory work for the negotiations will be of equal or even greater importance than the actual negotiations themselves.

Aquest post he publicat avui al Bloc de l'ICIP i d'alguna manera es complementa amb aquest altre escrit pel Jordi Armadans.

Fa unes setmanes parlàvem de la importància de la preparació de les negociacions del tractat de comerç d’armes. I és que a això dedicarem, com a mínim, els propers tres dies d’aquesta setmana. Es tracta de prendre decisions sobre un conjunt de qüestions que fan referència a les regles que han de guiar les negociacions formals que es duran a terme durant el mes de juliol del 2012.

En primer lloc, cal designar un president que moderi les sessions i dirigeixi les negociacions. Tot sembla indicar que Moritán, l’ambaixador argentí que ha coordinat el procés en cadascuna de les comissions preparatòries i que és ben valorat per les ONGs, serà finalment l’escollit. Entre d’altres coses, perquè no hi ha cap altre que pugui obtenir un consens més gran entre els representants dels estats.

En segon lloc, caldrà acordar una agenda per a la conferència diplomàtica. En aquest context, això vol dir fer una llista de les coses que passaran durant la conferència. No serà, per tant, un text molt concret que digui “tal dia, de tal hora a tal altra, hi haurà tal reunió”, sinó que simplement descriurà genèricament els principals detalls de la conferència, com la data de començament i de finalitazició, etcètera.

En tercer lloc, s’escolliran els càrrecs de la conferència: els moderadors o chairs de les sessions, així com els vice-chairs. Són posicions rellevants, que poden tenir influència en el desenvolupament dels debats. Així, tot i que els representants de la societat civil no tenen un rol clar en aquest punt, és important assenyalar la necessitat que aquestes persones siguin d’estats favorables i no pas dels anomenats estats escèptics. Menys problemàtica serà la designació del secretariat, una part més burocràtica de les Nacions Unides, que recolzarà administrativament a la conferència.

Un assumpte clau és el que fa referència al rol que jugarà el text que ha anat redactant l’ambaixador Moritán, conegut com a chair paper. La majoria dels estats voldrien que servís com a base de les negociacions, però n’hi ha alguns que prefereixen començar de zero. Una possibilitat intermitja és que hi hagi un informe final neutre, purament descriptiu: “les comissions preparatòries s’han reunit tants dies i s’ha discutit els següents temes”, deixant el chair paper a l’annex d’aquest informe.

Un segon assumpte clau té a veure amb les regles concretes de procediment. En principi, s’ha proposat que es segueixin les normes estàndard de funcionament a Nacions Unides, amb una excepció. L’article 33.3 de les regles de procediment diu que més enllà dels punts concrets, tot el tractat s’haurà d’adoptar per consens. Aquesta va ser una concesió a la delegació nordamericana al 2009, per aconseguir el seu suport a la declaració de l’Assemblea General que iniciava formalment el procés. Alguns dels estats escèptics podrien intentar interpretar aquest article entenent que el consens és necessari, no només per al text final, sinó també per cadascun dels punts concrets del tractat, amb l’únic objectiu d’alentir el procés. Recordem que és precisament aquest el mode de funcionament de la Conferència de Desarmament, que es reuneix a Ginebra des de fa 12 anys, amb el resultat que els estats no han aconseguit posar-se d’acord ni tan sols sobre l’agenda, amb la conseqüent pèrdua de temps i recursos que això està suposant.

Finalment, el darrer punt clau és el de la participació de les ONGs. En el redactat actual, els representants de la societat civil tenen accés a les sessions plenàries, però no a les reunions de treball, amb el perill que el tractat sigui negociat efectivament en reunions privades.

En tot cas, es tracta de temes en els que hi haurà molta discussió. Si en els primers tres dies s’aconsegueix prendre aquestes decisions, els dos darrers serviran per acabar d’aclarir algunes qüestions de contingut. Però bé podria ser que la setmana sencera estigués dedicada a les qüestions de procediment. I és que la preparació de les negociacions serà tant o més important que la pròpia negociació.

(This article has also been published in Catalan here)

A few weeks from now, the fourth (and final) preparatory commission (PrepCom) of the United Nations Conference on the conventional Arms Trade Treaty will begin. During five days, diplomats and activists will meet to discuss key procedural issues that in practice can become even more important than matters of content.

Regarding the substance of the negotiations, the current text, which has been drafted by Ambassador Moritán, the Argentinean Ambassador who coordinated the course of action in each of the preparatory commissions, and which has been positively valued by NGOs, has several flaws. For example, the criteria to decide when to accept or to deny an arms trade operation are only applicable to exports and not to other types of transfers. Additionally, police and internal security equipment is currently not included. The transparency measures can also be improved, by specifying the information that needs to be supplied by the states, as well as the enforcement mechanisms. In this respect, more emphasis should be placed on ensuring a categorical language that will not lead to diverse interpretations.

While these substantive issues are of key importance, we ought not to forget the procedural issues, which will be one of the main items on the agenda during the following PrepCom in New York. Depending on the agreements that will be reached we can find ourselves with very different scenarios in July.

In the worst case scenario, the text that is currently used for the debates will be abandoned and Ambassador Moritán will be replaced by a successor less sensible to this subject. This would involve starting the negotiations from scratch and with state representatives making decisions behind closed doors by unanimity.

Notwithstanding, if February’s PrepCom is successful we can find ourselves with the following scenario: (1) the core essence of Ambassador Moritán’s text is contained and maybe even reinforced by the points outlined in the second paragraph of this post; (2) the negotiations take place with the attendance of NGOs as observers in all sessions, thereby ensuring the legitimacy of the process, and (3) with decision-making by a form of consensus interpreted as support to decisions by a majority of states, and thus creating favourable conditions for the accomplishment of a strong and robust treaty.

In brief, the negotiations will be either marred from the start, not allowing for the approval of a solid text to prevent the irresponsible transfer of weapons, or they will begin with a solid base, with willingness and procedural rules to facilitate the improvement of the present text until considered satisfactory by civil society. Almost certainly there will be a high correlation between the success of this PrepCom and the final text of the treaty we expect to adopt in July. This is why this PrepCom matters and why these procedural issues are crucial.

Una obra delicada. Un diari de viatge per Àfrica, per l’Àfrica real. Una investigació de primera mà, més enllà de la imatge que ens arriba a través dels mitjans de comunicació. Un relat profund d’esmerada prosa que commou i remou per dins.

El Níger com exemple. Una bomba de rellotgeria. El delta habitat més gran del planeta. Un cas extrem i paradigmàtic per comprendre el problema dels països africans, descolonitzats i greument afectats per la devastació humana i ecològica que ha provocat (i segueix provocant) l’extracció indiscriminada dels seus recursos naturals.

Destruint el medi ambient es destrueix el seu medi de vida, però també la seva ànima, la seva concepció filosòfica del món i de la vida. L’aigua s’associa amb les dones, laixí com a fertilitat, la salut i el comerç. Els homes s’identifiquen amb els esperits guerrers del bosc. I després està el petroli. El combustible que fa funcionar les nostres indústries. La sang d’aquest poble. Derramada a través de noves formes de repressió global, privades i públiques, lligades a la impunitat dels cossos de seguretat, al tràfic d’armes, a la influència de les multinacionals en el govern. Shell. DynCopr Internacional. Halli Burton.

Moltes de les parts del llibre es llegeixen com un guió de documental. Hi ha un narrador, que va deixant parlar als diferents personatges, intel·lectuals, polítics, militars, en esbossos d’entrevistes ben seleccionades. En ells aprenem que els vells ports de comerç d’esclaus són avui ports petrolers. Que per a la immensa majoria dels habitants d’aquests països tenir petroli és una maledicció.

Mentre vas devorant les pàgines et preguntes pel final… ¿com aconseguirà l’autor que no acabis amb la sensació de desolació més absoluta? Les accions de la societat civil et permeten prendre alè. Les comunitats s’organitzen, hi ha campanyes locals i internacionals, de medi ambient, de drets humans, de solidaritat... Wole Soyinka. Fela Kuti. Ogoniland. Y, sobre tot, Ken Saro-Wiwa, l’activista màrtir, el filòsof, l’apòstol de la no violència que continua inspirant lluites avui en dia, mancat a Occident de l’ atenció i el reconeixement que mereix. 

En suma, una col·lecció d’estampes entrellaçades de la realitat del delta, nigeriana, africana. Amanides amb cites punyents. La lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit. No hi ha un després d’Auschwitz, estem encara a Auschwitz - a un Auschwitz que cobreix avui la terra sencera. "En els ses ulls, freds, de mirada dura i amable, no hi ha pena ni ràbia, sinó dignitat i convenciment". 

 

Dijous passat vam estar al Col.legi de Periodistes amb el Jordi Armadans per presentar l'estat de les negociacions del Tractat de Comerç d'Armes (TCA). Avui dilluns anem a la ràdio, al necessari puntorg.org del Joan Ortiz, precisament per parlar sobre aquest tema. I divendres per la tarda compartirem taula amb el Pablo Aguiar i el David Bondia, entre d’altres, al Saló de Graus de la Facultat de Dret de la UB, per debatre sobre què vol dir i com es pot aplicar la seguretat humana a llocs com a Colòmbia.

I és que la seguretat humana està en la base de l'èxit d'algunes de les campanyes internacionals en favor del desarmament que han tingut lloc en els darrers anys. Són ja diversos els exemples (mines antipersona, bombes de dispersió) que mostren la trascendència d'incloure la perspectiva de l'individu en els assumptes vinculats a la seguretat. Així, el fet de parlar dels costos que té l’ús de les armes per a les persones i les comunitats, legitima a la societat civil per reclamar un espai en negociacions com les del tractat de comerç d'armes. I en concret, dóna veu a les víctimes i als supervivents.

Una veu que s'ha de'escoltar. Amb el Jordi comentàvem que ens havia colpit particularment el testimoni de la Suela Lala, una noia albanesa que va quedar tetraplègica als 14 anys per un tret de bala. Hauríeu de veure l'energia que desprèn i la dignitat amb la que parla. Va amb la seva mare a tot arreu, però no sabem qui té cura de qui. La Suela parla perfectament anglès i italià, és advocada i viatja sovint per participar en diversos actes i xarxes internacionals.

Igualment colpidor va ser el següent discurs que vam sentir aquest estiu al plenari de Nacions Unides. Wayne Lapierre, vice-president executiu i home mediàtic de l'Associació Nacional del Rifle, va argumentar molt durament en contra del TCA. El seu llenguatge agressiu va fer palés que els adversaris del tractat hi són i que no serà fàcil aconseguir un text final que satisfaci tots els desitjos i voluntats de la societat civil, els impulsors, com sempre, d'aquest tipus d'iniciatives.

Ara bé, acabin com acabin les negociacions i situant-nos en el pitjor dels móns possibles, cal reconèixer que tot el procés del tractat haurà servit, com a mínim, per estigmatitzar d'alguna manera el comerç d'armes. Potser un punt d'inflexió en aquest sentit hagi estat el recent judici al traficant d'armes Viktor Bout, el famós Senyor de la Guerra que inspirà el personatge que interpreta Nicolas Cage a la pel·lícula.

D’aquests i d’altres temes vam estar parlant dijous durant una mica més de tres hores amb un públic força interessat i conscient, alhora que crític. Per als que us ho vau perdre, en podreu escoltar un tast en directe aquesta nit o al podcast del punt.org (7 novembre). Si us animeu, també ho podreu comentar directament amb nosaltres aquest divendres a la Facultat de Dret. En tot cas, en seguirem parlant.

 

 

Li agraden els sons de la guerra. Pensa que està jugant, fins que se n'adona que no és un joc. És massa tard. És un nen de classe acomodada, fins que un dia canvia de vida. Vol ser un heroi, lluitar per la seva pàtria, tenir uniforme, sensació de poder, fins que un dia...

Pensant en les pel·lícules d'acció, es troba de sobte en el moment de l'allistament... I arriba la primera nit, els primers cops, la por, la sang, l'angoixa, la mort dels primers nens... No se n'oblidarà.

Però al cap d'uns dies ja és un d'ells, un militar, un nen soldat, un kadogo. L'objectiu és sobreviure. Té malsons. I odi.

I li comença a agradar aquella vida. Alcohol, cants, balls. Segueixen els cops, però ja no hi ha por. Exercici físic, xerrades morals, Déu, ràbia contra els enemics, tècnica de batalla... Aprèn a obeir ordres, a no fer preguntes. Imagina un futur paradís que recorda al dels suïcides islàmics.

Nens que perden amics perquè els hi salta una mina. Amics que es tornen enemics a la guerra següent. En el futur potser seran coneguts. Amics sense braços que demanen pietat a l'enemic.

Un dia arriba a comandant i ja no li peguen, ara pega ell. I mata, tortura, cada cop és més fàcil. Venjança. Hutus, tutsis. Venjança. I tornen els malsons. Sistemàtics i angoixants. Torna la por.

Disciplina militar. Malalties. Cicatrius. Nens de mirada dura. Nens que no es queixen mai. I més amics que salten per mines. Contradiccions.

La guerra li fa canviar de bàndol i passar per totes les fases. També és fet presoner i torturat i té sort de seguir viu. Però ja no té ganes de viure. Es suïcidarà?

En aquest llibre hi trobarem sempre la seva doble i ambigua personalitat: nen i soldat. Soldat implacable. Nen que s'enamora. Una dualitat difícil de pair, narrada amb una passió i qualitat narratives que no podem encasellar en els nostres esquemes. Una vida de pel·lícula que s'entrellaça amb la història recent del Congo, guerres civils i cops d'estat inclosos. Tot això, explicat en primera persona. En un llenguatge gairebé infantil. Posa la pell de gallina.

publicat a http://www.icip-perlapau.cat/revista/numero-10-setembre-2011/mes-recomanacion...

(versión en castellano aquí)                              (English version here)